L’Obra Cultural Balear (OCB) demana una reunió urgent amb la Consellera de Salut i Consum, Patrícia Gómez, i el director general d’IB Salut, Manuel Palomino, per abordar la problemàtica de la manca d’exigència de català en els processos d’estabilització del personal estatutari del Servei de Salut.
La disposició transitòria 2.3 de la Llei 4/2016, de 6 d’abril, de mesures de capacitació lingüística per a la recuperació de l’ús del català en l’àmbit de la funció pública, preveu la possibilitat d’eximir el requisit de coneixement de llengua catalana com a excepcional i només “quan la prestació assistencial pugui resultar afectada per la manca o insuficiència de professionals”. Fer valer aquesta excepció, de forma sistemàtica, com a regla general suposa una perversió dels principis que inspiren aquesta llei. La conseqüència és convertir el Servei de Salut en una anomalia en el context de les administracions públiques, en un forat negre on els ciutadans de les Illes Balears no poden exercir el seu dret d’opció lingüística amb normalitat.
L’OCB recorda que, d’acord amb les dades de la Memòria 2020-2021 de l’Oficina per a la defensa dels drets lingüístics, que es va presentar fa només uns dies, el Servei de Salut és l’organisme autonòmic que més expedients sobre vulneració de drets lingüístics ha generat durant el període desembre 2020/desembre 2021: 79 sobre un total de 208, la qual cosa representa un 38 % del total i un 66 % dels casos que afecten l’Administració autonòmica.
En bona part es tracta de casos en què s’han produït problemes en les interaccions orals entre els pacients i el personal dels serveis sanitaris que han impedit l’usuari expressar-se en català amb normalitat i veure’s forçat a renunciar a l’exercici legítim dels seus drets lingüístics. La raó fonamental descansa en la manca de competència en llengua catalana del personal del Servei de Salut. Sense respecte a la llengua de preferència del pacient, no hi ha assistència sociosanitària de qualitat.
L’OCB exigeix una aplicació adequada de la Llei 4/2016 i que les excepcions es fonamentin cas per cas i sempre a posteriori, és a dir, una vegada hagi estat publicada la llista d’admesos en el procés selectiu corresponent i s’hagi pogut constatar degudament que els aspirants capacitats lingüísticament no cobreixen totes les places ofertades, i no apriorísticament i de forma indiscriminada com es fa en l’actualitat. I això tant en els actuals processos d’estabilització, com en les oposicions ordinàries o les convocatòries de borses. D’altra banda, és imprescindible que es prevegi, per a aquests casos excepcionals, la moratòria de dos anys per acreditar el requisit de català i no en quedin eximits per sempre.
