Gabriel Ensenyat Pujol, Doctor en Història Medieval i Catedràtic de Filologia Catalana a la UIB, ha intervingut al Ple del Consell de Mallorca del 14 de desembre en representació de l’Obra Cultural Balear amb relació a la proposta d’acord d’establir el dia 12 de setembre com a Diada de Mallorca.
El text de la intervenció de Gabriel Ensenyat és el següent:
Sr. President
Senyores i senyors Consellers
Per a mi és un honor participar en una eventualitat tan transcendent i alhora tan simbòlica en relació a la història de Mallorca. No hi ha cap poble d’Europa, cap nació, que tengui una commemoració tan antiga del seu fet fundacional. I pocs que disposin d’una acta de naixement tan precisa. Per dir-ho ras i curt: sabem el dia que va deixar d’existir Mayūrqa i va néixer Mallorca. Per descomptat que la historia de Mallorca no comença el 1229 perquè hi ha passats successius, sempre interromputs, abans de la conquesta jaumina, però no són el que ha produït la societat mallorquina contemporània, hereva directa de la intervenció cristiana en aquelles, fins aleshores, Illes Orientals d’al-Andalus. Alguns autors nostàlgics han suposat que en la història de les Balears hi hauria quelcom perpètuament balear, transversal, supervivent a tots els dominis i a totes les èpoques d’ençà dels temps remots dels qui algú ha anomenat “nuestros arcanos talayóticos”. Però no hi ha tal història. La conquesta significà un trencament dràstic amb tots els altres passats i, de manera concreta, amb l’immediat passat “mayurquí”. Aquells musulmans derrotats, morts i esclavitzats no són els nostres avantpassats directes. Els ascendents dels actuals mallorquins no poden ser al-Murtadà o Mubashir, els governants de la taifa illenca abans de l’arribada dels almoràvits. Ni els Banu Ganiyya que sobrevingueren després. No només per la qüestió genètica (la “sang”), sinó perquè aquell és tot un altre món, començant per la llengua i la religió, continuant pel sistema de valors i l’organització social i familiar, seguint pel codi identitari i acabant per la manera de vestir, de menjar o d’anomenar-se. Un món que amb l’arribada dels colons, d’origen majoritàriament català (o sigui, dels nostres ancestres més immediats, els qui ens portaren la llengua i els llinatges, entre moltes més coses), es va enfonsar, irremeiablement. I va desaparèixer per sempre més.
La commemoració del 31 de desembre se celebra des de l’endemà o l’endemà passat de la conquesta. El 1286 el cronista empordanès Ramon Muntaner, que era a Mallorca, hi va assistir i en parla. És la primera notícia que en tenim i que ens permet referir-nos-hi com “la festa nacional més antiga d’Europa”, tal com la va caracteritzar el Dr. Antoni Ignasi Alomar en un llibre ben documentat que porta aquest títol, publicat el 1998. El mateix any, precisament, que el Dr. Antoni Quintana va publicar un altre estudi important sobre la matèria: La Festa de l’Estendard. Cultura i cerimonial a Mallorca (segles XIV-XIX). Són a hores d’ara els dos treballs de referència sobre la qüestió. Cap dels dos autors, em consta, no ha estat consultat a l’hora de dictaminar sobre la festa. Com tampoc la UIB, una circumstància si més no anòmala. Potser perquè, en aquest punt, hom ha descendit de la “Història” a la “política”.
Ha estat dit més de dues vegades que la festa de l’Estendard té un caràcter exclusivament ciutadà. És un error, antic i reiterat, que qui treballa amb materials exactes i certeses bibliogràfiques ha de desmentir. L’epicentre de la celebració era, efectivament (i lògicament), a la ciutat ‒ho era i ho és‒, però també hi participaven el pobles. No puc allargar-me en les referències, però n’exposaré algunes del tot concloents. L’abans esmentat Ramon Muntaner fa al·lusió a “totes les misses qui es canten en aquell dia per la ciutat e per tota la illa“. El primer historiador del regne, Joan Binimelis, al segle XVI, quan descrivia la festa indicava que es col·locava l’estendard després que “el maestro de guayta (hagués) saludado en nombre de toda la isla el retrato del dicho señor conquistador”. El Dr. Antoni Mas, un altre historiador d’acreditada solvència, fa pocs anys va donar a conèixer el cas d’un conflicte entre jurats i canonges el 1655. Aquests volien desestabilitzar la festa, que és, deien els jurats al rei, “el dia más festivo deste reyno [“deste reyno”, no “desta ciudad”]”, la “fiesta de Vuestra Magestat y del reyno”, “fa esta [ciutat] i regne solemne festa i processó”, etc. Per això no té sentit celebrar una diada substitutòria el 12 de setembre. Sí que en té, i ho vull deixar clar, rememorar qualsevol episodi que dignifiqui la nostra història, com va ésser l’època dels reis de Mallorca. Però no suplantar la diada, compartida i multisecular,per una diada, de concepció recent i connotada.
Encara que temps enrere la festa de l’Estendard celebrava la victòria de la host de Jaume I sobre la morisma, el sentit actual de la festa no ha d’ésser commemorar (ja no “celebrar”) un fet bèl·lic, enormement destructiu, sinó tot el contrari: vindicar aquells “altres mallorquins” de la nostra història, malmenats i silenciats per una historiografia patriòtica hostil, que els veia com uns intrusos inoportuns que havien interromput momentàniament el camí cap a la unitat “nacional”, com a representants d’una cosa (la irrupció de l’islam a “Espanya”) que no hauria d’haver passat mai. I denunciar les pràctiques violentes, les del passat i les d’avui. Però alhora el 31 de desembre ha de servir per “recordar” els nostres orígens. Nosaltres som aquí, ara mateix, per mor de la conquesta. Això és així, és la Història, encara que sentir-ho pugui resultar malagradós a certa gent, per motius que no se’ns escapen. Si no, seríem uns altres. O no seríem. Reivindicar els vençuts i, al mateix temps, saber-nos descendents dels vencedors no és incompatible. Tot el contrari: significa tenir una visió integradora, una cosa molt necessària en una societat com la mallorquina, l’actual, en la qual la integració massa vegades (per què amagar-ho?) fa aigua. No commemorar l’efemèride, o fer-ne una evocació restringida, excloent respecte a una part forana mallorquina que també s’hi sentia representada, significa excloure, una vegada més, aquells “altres mallorquins”. És, també, una mostra de “segregació”.
