Audioguia
Ca n'Alcover
- 1. Ca n'Alcover. Una casa museu dedicada a Joan Alcover
- 2. Joan Alcover, poeta essencial
- 3. Premis i condecoracions
- 4. Joan Alcover: apunts biogràfics
- 5. Un retrat de l'home
- 6. La poesia castellana o de joventut
- 7. L'activitat política
- 8. Les tertúlies de Ca n'Alcover
- 9. Antoni Gelabert i la pintura a Mallorca
- 10. El dolor en la poesia de Joan Alcover
- 11. L'etapa de maduresa
- 12. La serra
- 13. La Balanguera
- 14. El jardí
1. Ca n'Alcover. Una casa museu dedicada a Joan Alcover
Us donam la benvinguda a Ca n’Alcover, una casa museu dedicada al poeta Joan Alcover. Som al barri de la Calatrava, ben a prop dels banys àrabs, del Palau de l’Almudaina i de la Seu. Ens presenta la façana un vell conegut de la casa, el poeta Miquel Ferrà:
«Al carrer de Sant Alonso, dins els barris que s’estenen darrere la Seu mallorquina, s’obre aquella entradeta emblanquinada. Si un diumenge a mitja tarda, cap a l’any mil-nou cents, haguéssiu trucat a la porta del principal, de llenyam fosc i llautons brunyits, hauria baixat, per una escala interior, a obrir-vos una criada de mitjana edat, vestida a la mallorquina amb un impecable rebosillo».
Avui, travessarem aquesta porta. Ens endinsarem a la casa del poeta i en un projecte cultural de més abast, representat pel conjunt de l’edifici.
Inaugurat tal com el coneixem avui l’any 2008 i restaurat per Neus Garcia Inyesta i Guillem Oliver, el número vint-i-quatre del carrer de Sant Alonso és un centre cultural de primer nivell. Acull activitats culturals periòdiques i és la seu de l’Obra Cultural Balear, una entitat que defensa la llengua, la cultura i el país. Pau Alcover de Haro, fill del poeta, i Maria de Haro, la seva esposa, el donaren a l’Obra perquè esdevingués l’espai de cultura que avui coneixem.
2. Joan Alcover, poeta essencial
L’obra poètica de Joan Alcover és essencial per entendre el canvi de tomb que va viure la literatura a Mallorca a principis de segle xx.
Juntament amb Miquel Costa i llobera, Joan Alcover va ser un dels cappares indiscutibles de l’Escola Mallorquina. També un dels promotors de la modernització de la literatura a Mallorca al tombant de segle i de la renovació estètica dels Jocs Florals, sobretot amb l’ús d’una llengua culta i depurada. La seva teoria literària es basa en la sinceritat dels sentiments i en la claredat de la forma poètica. En el pla temàtic, podem destacar-ne tres principals línies: el paisatge, l’elegia i el sentiment civil.
A més de la seva activitat poètica cal esmentar la seva prosa, àgil i elegant, que es concreta en conferències, discursos, articles i retrats literaris.
3. Premis i condecoracions
Alcover va rebre al llarg de la seva trajectòria. Dins aquest armariet, guarnit també amb diverses medalles i efígies familiars, hi destaquen el premi extraordinari dels Jocs Florals de Barcelona del 1888, la medalla del cinquantenari del certamen, la Viola d’Or que Alcover guanyà amb el poema «Dol» l’any 1907 o la Flor Natural que va rebre pel poema «A la vora del Tàmesi», de 1909.
Aquell mateix any, Alcover va assolir la màxima distinció que en aquell temps podia rebre un poeta en la nostra llengua: el nomenament, als Jocs Florals de Barcelona, com a Mestre en Gai Saber.
Al llarg d’aquest recorregut, comprendrem millor el camí que el va conduir a aquests premis i reconeixements. Quina va ser, la clau d’aquest èxit? Quin paper hi va tenir, la casa que avui visitam?
4. Joan Alcover: apunts biogràfics
Joan Alcover i Maspons va néixer a Palma, en una casa de la barriada de la Calatrava, el dia 3 de maig de 1854. Era el fill més gran del mallorquí Pere Alcover Jaume i de la catalana Teresa Maspons Serra.
Als deu anys començà a estudiar el batxillerat a l’Institut Balear de Palma amb alguns dels que serien els homes destacats de la cultura i de la política de la Restauració: Miquel Costa i Llobera, Joan Rosselló de Son Forteza, Joan Lluís Estelrich, Alexandre Rosselló i Antoni Maura. També va tenir de professor el poeta romàntic Josep Lluís Pons i Gallarza, que va ser decisiu en la seva formació.
L’aventura continuà amb un breu parèntesi fora de Mallorca. La tardor de 1869, Alcover es traslladà a Barcelona i començà a estudiar la carrera de Dret. Un cop va acabar els estudis, tornà a Mallorca, on exercí professionalment com a relator i magistrat a l’Audiència de Palma.
A més dels estudis, Alcover tornà de Barcelona amb una coneixença important: la de la barcelonina Rosa Pujol, que es convertiria en la seva esposa l’any 1881. Els que seguiren aquest matrimoni foren en aparença els millors anys de Joan Alcover, tant en el pla més personal com en el cívic. Amb Pujol, el poeta formà una família i vegé com els tres fills que tengueren plegats, Pere, Teresa i Gaietà, trescaven alegres pels mateixos carrers que l’havien vist créixer a ell.
El matrimoni, però, només durà set anys, perquè el 1887 Rosa Pujol morí quan només tenia vint-i-nou anys. Aquesta fou la primera mort d’un ésser estimat que marcà per sempre la vida i l’obra del poeta.
Després, el 1891, Alcover es casà amb Maria de Haro i Rosselló, una jove de família benestant i neboda de l’escriptor i amic d’Alcover Joan Rosselló de Son Forteza. D’aquest segon matrimoni en nasqueren dos fills: Maria i Pau. Però, en paral·lel a la felicitat per l’arribada d’aquests dos nous membres a la família, la desgràcia tornà a irrompre en la vida de Joan Alcover i s’endugué els seus fills anteriors, Teresa, Pere i Gaietà, i posteriorment, també Maria. Només Pau el va sobreviure.
Aquestes vivències marcarien de dalt a baix la seva trajectòria com a escriptor.
5. Un retrat de l'home
En un dels seus emblemàtics Homenots, l’escriptor Josep Pla va relatar una trobada que va mantenir amb Joan Alcover l’any 1921 al Círculo Mallorquín, segurament un dels retrats més acurats que s’hagin escrit mai del poeta:
Era un senyor correcte, polit, fi… Les seves faccions, els seus moviments, la seva sòbria gesticulació, es mantenien animats i vius. Tenia els cabells molt blancs, una barbeta exquisida i maurina, un bigoti d’una qualitat de buata i una lleugera calvície d’un rosat lleuger… No vestia pas, certament, a l’última moda: s’havia aturat en el moment que semblà dominat per la figura del seu gran amic […] Antoni Maura.
6. La poesia castellana o de joventut
Tot i que va acabar esdevenint un dels grans clàssics de la literatura catalana a Mallorca, Joan Alcover va escriure els seus primers llibres de versos en castellà. En aquest sentit, la tria lingüística del poeta s’ha d’entendre dins un context de diglòssia arrossegat durant gairebé dos segles als països de parla catalana, en què l’ús del català havia quedat relegat als àmbits més privats i familiars, mentre que la llengua de la burgesia, la noblesa i la cultura era sobretot la castellana.
Així, seduït per l’afany de convertir-se en el poeta oficial de la província i de ser reconegut en els cercles literaris de Madrid, a partir de 1889 Joan Alcover publicà quatre volums de poesia en castellà: Poesías, Nuevas poesías. Poemas y armonías i Meteoros.
La poesia castellana d’Alcover està marcada per una certa buidor, i inclou sovint tòpics literaris tractats de manera més aviat superficial. Reflecteix, en certa manera, la mentalitat de la societat de l’època, burocràtica i mediocre, i més que l’autèntica expressió artística, sembla perseguir el prestigi social i literari. Era el que aleshores es s’aplaudia a les festes i als balls del saló daurat del Círculo Mallorquín. Josep Maria Llompart, en un retrat que escriví sobre el poeta, el definiria com un exemple de «poeta burgès» inserit en el que ell anomenaria «època bamba».
7. L'activitat política
Joan Alcover va ser poeta i un gran orador, però també va exercir com a polític. Amic cordial d’Antoni Maura, Alcover entrà a les files del Partit Liberal, que aleshores Maura presidia. El 1879 fou elegit regidor de l’Ajuntament de Palma, després diputat provincial i el 1893, diputat a les Corts espanyoles. La seva estada a Madrid com a diputat va ser breu, i aviat va tornar a Palma i va abandonar l’exercici de la política. A partir de llavors, l’adhesió a la política de Maura fou purament formal i s’anà refredant a mesura que Joan Alcover s’aproximava al catalanisme polític i, concretament, a la Lliga Regionalista.
L’activitat política havia estat una experiència decebedora per a Joan Alcover. Josep Pla volgué conèixer la causa d’aquesta frustració en el món de la política i la plasmà a l’Homenot que li va dedicar:
Elegit diputat, Alcover es traslladà a Madrid, ocupà el seu lloc al Parlament, assistí a unes quantes sessions i de cop i volta tornà a Mallorca i es retirà a casa seva sense haver articulat una sola paraula, sense haver obert la boca, decebut, amoïnat i fastiguejat. Quan vaig tractar d’aclarir les raons d’aquesta decisió tan singular féu amb el braç un gest com si volgués apartar de la seva mirada alguna cosa repel·lent i em digué parlant amb lentitud:
—No val la pena. Vaig comprendre que no hi havia res a fer…
Segurament, aquest desencís cap a la classe política espanyola i la presa de consciència de la seva realitat lingüística i cultural tengueren molt a veure amb l’inici del canvi interior que estava a punt d’experimentar com a escriptor.
8. Les tertúlies de Ca n'Alcover
Som a la sala de tertúlies que, des de finals de 1895 fins a principis dels anys vint, Joan Alcover obria als escriptors i artistes de Mallorca, de Catalunya i de les més diverses procedències els capvespres de diumenge. Aquestes tertúlies literàries, que se celebraven de cap a cap d’any, només s’interrompien durant els mesos de l’estiu, que el poeta passava a la casa de Cor Marí, a Gènova.
L’inici de les reunions es remunta a finals de 1894, quan Josep M. Quadrado emmalaltí i deixà d’assistir a les tertúlies del Círculo Mallorquín. Aleshores, Alcover i un grup d’amics lletraferits començaren a reunir-se a casa de l’historiador menorquí. Fou així com, a poc a poc, s’anà gestant el germen d’unes tertúlies literàries que, en morir Quadrado, es van reprendre a la casa de Joan Alcover.
Miquel Costa i Llobera, Joan Rosselló de Son Forteza, Miquel dels Sants Oliver, Gabriel Alomar, Llorenç Riber, Miquel Ferrà, Miquel Forteza, Antoni Maria Alcover, Guillem Colom, Joan Pons i Marquès, Joan Estelrich o Antoni Maura són alguns dels molts noms que passaren per aquesta tertúlia. També escriptors del Principat tan rellevants i dispars com Santiago Rusiñol, Josep M. de Sagarra o Josep Carner, o bé Rubén Darío, poeta i diplomàtic nicaragüenc. La gran diversitat d’ideologies que s’aplegaven en aquest saló convivien amb tota concòrdia gràcies a la placidesa que transmetia l’espai i al mateix caràcter conciliador de l’amfitrió: «El salonet de Joan Alcover», afirmà Llorenç Riber, «era petit, però ordenat i pulcre, com la seva persona o com una de les seves estrofes».
9. Antoni Gelabert i la pintura a Mallorca
Ara, us convidam a passejar la mirada per les altres convidades del salonet de les tertúlies: les pintures. Aquestes obres, signades per pintors com Francesc Maura, Joan Fuster o Pere Càffaro, entre d’altres, són una petita mostra de la vitalitat de la pintura a la Mallorca a principis de segle xx i del canvi de rumb que s’havia iniciat amb l’arribada de pintors de fora de l’illa, atrets per la bellesa i lluminositat del paisatge mallorquí.
Entre tots aquests noms, n’hi ha un que destaca especialment: és el d’Antoni Gelabert. Tot i que per la seva situació econòmica no va poder dedicar-se per complet a la pintura, Gelabert es va convertir en un dels pintors mallorquins més importants del tombant de segle, encara que el reconeixement no li arribà fins després de la seva mort. Influïda per Santiago Rusiñol i Joaquim Mir, la seva pintura s’inscriu dins el modernisme i els nous corrents renovadors, que suposaren una ruptura amb les concepcions i tècniques de la pintura acadèmica i tradicional. La seva temàtica abraça els paisatges mallorquins de Sóller, Deià i Pollença, marines, retrats i alguns paisatges urbans de la ciutat de Palma.
Gelabert, a més, va mantenir una relació ben especial amb aquesta casa en els temps de Joan Alcover: juntament amb l’escriptor Màrius Verdaguer va llogar la casa de veïnat, coneguda popularment com la Casa dels Poetes. El seu jardí, amb un brollador i un faune, seria immortalitzat per Alcover al poema «La Relíquia».
10. El dolor en la poesia de Joan Alcover
La mort de Teresa, la segona filla d’Alcover, suposà un daltabaix en la vida de l’autor, que alhora es traduí en un gir decisiu en la seva poesia. Ell mateix s’hi referia d’aquesta manera a la conferència Humanització de l’art, pronunciada a l’Ateneu Barcelonès l’any 1906:
Amb la crisi de l’home va coincidir la crisi de l’artista, i llavors tota parla que no fos la materna, va refusar-la el llavi febrosenc, com el contacte de quelcom inexpressiu, fred i metàl·lic.
En l’esperit d’aquell poeta jove, que abans feia versos perfumats de frivolitat i buidor, ara s’hi produïa un canvi de veu que obria la porta a l’ús de la llengua materna com a únic mitjà d’expressió literària. «La llengua catalana és entre nosaltres l’única expressió possible de l’escriptor-artista», assegurava l’autor el 1906, en el discurs que porta aquest títol, amb motiu del Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana.
Aquest canvi de veu venia determinat per un procés de sinceritat, que l’acostà al seu jo més íntim i li despertà l’amor per la terra i per la seva gent. No debades, ell mateix afirmà, al discurs La llengua materna, del 1903, que «el país canta per boca del poeta. Ella té la virtut d’atreure els esperits a les fonts naturals i eternes del sentiment».
11. L'etapa de maduresa
Som al despatx del poeta, un espai auster però que concentra tot el pes de la seva creació poètica. També representa, en certa manera, els seus darrers anys de soledat.
En la seva etapa de maduresa, marcada per la desgràcia familiar i pel canvi de llengua que aquesta propicià, el poeta donà els seus millors fruits en forma de dos llibres, els únics que va publicar en català: Cap al tard, aparegut l’any 1909, i Poemes bíblics, del 1918. Finalment, també recolliria alguns poemes esparsos al volum Poesies, publicat l’any 1921.
Cap al tard, considerat pels estudiosos el llibre més reeixit de l’autor i un dels principals exponents de l’Escola Mallorquina, era el seu primer poemari en llengua catalana. Tal vegada per això, Alcover hi exposa com mai el seu esperit poètic i els dolors, els amors i els enyors que habiten la seva ànima. L’estima per la terra i el paisatge, la nostàlgia que li generen els paradisos perduts i els mons esbucats i el cant al dolor per les pèrdues familiars són els temes principals d’aquest volum.
Poemes bíblics, en canvi, explora un tema diferent: recrea, a través d’una forma poètica encara més treballada, escenes i personatges provinents de les escriptures, però sense assolir, segons bona part de la crítica, el grau d’excel·lència i el sentit de profunda humanitat de Cap al tard.
Si tornam a baix, al vestíbul, podrem fer un tast d’alguns dels seus poemes més celebrats.
12. La Serra
«La Serra» és el segon poema d’aroma popular inclòs a la secció «Cançons de la Serra», de Cap al tard. Seduït per la bellesa idíl·lica del paisatge mallorquí, converteix la Serra de Tramuntana en el mite de la vida d’or, una bella Arcàdia que no té res a veure amb la realitat de la vida camperola. Una visió, segons ha defensat Maria Antònia Perelló Femenia, una de les principals estudioses d’Alcover, mitificada per la perspectiva ciutadana del poeta burgès.
Estudis recents de l’obra d’Alcover, com Un món esbucat, d’Andreu Gomila, també han destacat el caràcter observador de la seva veu poètica, fet que el situaria com un dels primers poetes moderns en llengua catalana. Així, a «La Serra», des de la finestra de ca seva, el poeta estén la mirada per damunt la ciutat i s’enfonsa en la llunyania de la serra immensa:
Qui me duu l’estrofa, plena de perfums,
abella brunzenta de la soledat?…
Quan de ma finestra, a encesa de llums,
estenc la mirada per damunt Ciutat,
i l’ànima mia s’enfonsa, llunyana,
dins la serra immensa
que l’illa travessa, que l’illa defensa
de la tramuntana,
llavors de la serra surt una cançó,
surt una harmonia que es torna visió:
«Jo vénc a parlar-te d’una vida d’or,
de la vida lliure que enyora ton cor;
som la camperola que presents te duu,
jo vénc de la serra, mes no som per tu.»
Aquesta jove camperola, que es presenta al poeta com una visió, ve a parlar-li d’una vida d’or, de la vida lliure que el seu cor enyora, i esdevé el signe d’un ideal inassequible de plenitud i de felicitat: «Jo som la pagesa que presents te du; / jo vénc de la serra, mes no som per tu». Vet aquí el que la Serra significa per a Alcover: un refugi ideal que simbolitza un bé enyorat però que no s’ha posseït mai.
Les «Cançons de la Serra», que avui també podem llegir en clau ecologista i a favor de la preservació del territori, responen a la defensa d’un art arrelat a la terra i a la vida col·lectiva, a la realitat i a l’ideal.
13. La Balanguera
La Balanguera misteriosa
com una aranya d’art subtil…
Que Joan Alcover és un dels poetes més populars de la nostra literatura ho certifica el fet que el seu poema «La Balanguera», inclòs a Cap al tard, va esdevenir l’any 1996 himne de Mallorca, musicat pel compositor Amadeu Vives.
«La Balanguera» presenta la figura d’una dona vella i sàvia, una pagesa mallorquina, que esdevé en certa manera una parca popular, un ésser atemporal que fila el destí de l’home i de la vida col·lectiva del país. La parca de Joan Alcover, com una moira grecollatina, ressegueix les vivències de l’ésser humà i aplega la saviesa i la tradició del passat amb els anhels del demà que ha d’arribar:
Sap que la soca més s’enfila
com més endins pot arrelar.
Així, de «La Balanguera» en sorgeix tota una visió de la pàtria, que per a Joan Alcover està íntimament lligada a la vida quotidiana dels individus del poble:
De tradicions i d’esperances
tix la senyera pel jovent
com qui fa un vel de nuviances
amb cabelleres d’or i argent.De la infantesa que s’enfilade la vellura que se’n va.
La Balanguera fila, fila,
la Balanguera filarà.
14. El jardí
La nostra visita s’acaba aquí, al jardí, un espai on Alcover va passar llargues estones al llarg de la seva infància. Arrecerats a l’ombra del xiprer que el seu pare hi havia sembrat, Alcover i els seus germans escoltaven els contes i les llegendes de fades que la teta els contava. De vegades també jugaven al jardí del costat del seu, el de la Casa dels Poetes, adornat amb un faune mutilat i una font que brollava. Al poema «La relíquia», Alcover rememora amb un to elegíac aquest lloc i aquells anys:
Faune desolat,
brollador eixut,
jardí desolat
de ma joventut…
És, «La relíquia», l’única elegia de Cap al tard que no fou inspirada en la mort de cap dels seus fills, sinó en la pèrdua de la pròpia joventut. Alcover hi contempla la devastació del jardí, símbol d’un món esbucat i d’una felicitat que sembla impossible de recuperar.
L’espai viu de cultura que és avui Ca n’Alcover vol ser un homenatge a totes aquestes experiències viscudes entre les parets de la casa i aquest antic jardí familiar, i el record i la celebració de l’obra d’un poeta que va capgirar la literatura de Mallorca amb el seu afany de perfecció estètica i la seva profunda humanitat.
