El diumenge 8 de febrer de 1903, Joan Alcover recita per primera vegada La Balanguera en una reunió privada celebrada a ca seva, Ca n'Alcover, actual seu de l'Obra Cultural Balear.
Aquesta lectura inicial permet donar a conèixer el poema entre amics, intel·lectuals i figures destacades del món cultural mallorquí.
Una setmana més tard, el 15 de febrer de 1903, Joan Alcover recitava per primera vegada La Balanguera en públic. Ho feia davant d'un centenar de persones al Gran Hotel de Palma, en el dinar d'homenatge a Costa i Llobera amb motiu d'haver estat proclamat Mestre en Gai Saber en els Jocs Florals de Barcelona de 1902.
L’any 1997, el conseller de cultura del Consell de Mallorca, Damià Pons, va tenir la iniciativa de col·locar una placa al mateix lloc on s’havia produït aquella celebració, amb el pas dels anys i a causa d’algunes reformes a l’edifici, la placa ja no era visible.
Enguany, el 15 de febrer de 2026, i a iniciativa de l’OCB, s’ha restituït la placa al Gran Hotel de Palma que recorda l’efemèride.
Pocs mesos després, el poema es publica al número 7 de la revista Ilustració Catalana.
Aquesta publicació permet que el text arribi a un públic més ampli dins el món literari català de principis del segle XX.
Uns anys més tard, La Balanguera es publica al recull poètic d'Alcover Cap al tard, una de les obres més destacades de Joan Alcover. Aquest recull consolida la importància literària del poema dins la seva producció i contribueix a difondre’l encara més entre els lectors.
El 16 d'octubre de 1925, amb el psudònim de 'Belafila', el poeta noucentrista Josep Carner escrivia a La Veu de Catalunya, a la seva columna Parlant de tot...:
'Hi he pensat moltes de vegades. Si jo fos músic, posaria en música una cançó (...) El poema, la lletra, ja és escrita. Alguns ens la sabem de cor. I quan la repetim, veiem l'horitzó nimbat gloriosament, i sentim el batec diví de l'ideal perdurable'
El 18 de febrer de 1926, també a La Veu de Catalunya, Antoni Martí Monteys anunciava ('Una bona nova, que estem freturosos de comunicar al públic') que Amadeu Vives havia acomplit la proposta de Carner i que ell mateix l'havia pogut escoltar a l'estudi del mestre, el matí d'un diumenge d'aquell mes. Vives va posar damunt el piano la partitura -conta Martí-, un trosset de paper insignificant, que després li demano per tal de conservar-lo com una relíquia'.
És probable que Alcover n'arribàs a tenir notícia abans de morir, dia 25 de febrer de 1926; potser per via epistolar, però també perquè el Correo de Mallorca de dia 20 de febrer reproduïa la tribuna de Martí.
El poeta no arriba a escoltar la versió musicada del seu poema, que s’estrenarà només uns mesos després de la seva mort.
La versió musicada de La Balanguera s'estrena al Palau de la Música Catalana. L'obra és interpretada pel prestigiós Orfeó Català.
Poc després de l’estrena a Barcelona, el 28 de juny de 1926, l'obra s'estrena a Mallorca per primera vegada al Teatre Líric de Palma, de la mà de l'Orfeó de Sabadell, 'que fue escuchada por el auditorio en pie, sonando una estruendosa ovación hasta que fue bisada, repitiéndose los aplausos' (La Almudaina de dia 29).
El dia abans ja n'havien interpretat algunes estrofes al Círculo Mallorquín.
La cantant mallorquina Maria del Mar Bonet grava una versió moderna de la cançó. Aquesta interpretació contribueix a difondre-la entre noves generacions.
El 4 de novembre de 1996, el Consell de Mallorca declara La Balanguera com a himne oficial de l'illa, reconeixent el valor històric, cultural i identitari del poema i de la seva versió musicada.
L'Obra Cultural Balear convoca una cantada massiva a tots els pobles i ciutats de Mallorca coincidint amb el centenari de l'estrena musicada de La Balanguera.
L'entitat proposa un aniversari participatiu perquè les places de tots els pobles i ciutats de Mallorca s’omplin de veus.
L'OCB espera aconseguir una resposta massiva de part de la ciutadania i el suport de tots els ajuntaments i altres institucions públiques de Mallorca; i que aquesta efemèride es converteixi en un clam multitudinari de defensa i reivindicació de la nostra llengua i cultura.
